ACTIVITAT 11: Text 17 d'Aristòtil
EstoLoHeVisto

17. La virtut: Ètica a Nicòmac, B, 6, 1106a-1106b.


"En tot allò que és continu i divisible es pot prendre una part més gran, una de més petita o una d'igual, i això o bé respecte a la cosa mateixa o bé respecte a nosaltres; allò que és igual, és un terme mitjà entre l'excés i el defecte. Anomeno terme mitjà d'una cosa allò que està igualment allunyat de cadascun d'ambdós extrems: per això és un i el mateix per a tots. Però, respecte a nosaltres, allò que ni és excessiu ni és massa poc, no és pas un ni el mateix per a tots. (...) Així, doncs, qualsevol entès evita tant l'excés com el defecte, busca el terme mitjà i l'elegeix, però no el terme mitjà de la cosa, sinó el relatiu a nosaltres. Si tot coneixement és així com realitza bé la seva tasca, tot dirigint la mirada cap al terme mitjà i guiant les seves obres cap a ell (...); si, d'altra banda, la virtut -com també la naturalesa- és més exacta i més excel·lent que qualsevol art, haurà de tendir directament vers el terme mitjà. Parlo de la virtut ètica, perquè ella es refereix a passions i accions, i en aquestes hi ha excés i defecte i terme mitjà."


Idees principals

Aristòtil parla en aquest text dels dos extrems, l'excès i el defecte. Afirma, que sempre hi ha un punt moderat entre aquests dos termes, un punt mitjà. Aquest terme està tany lluny de l'excès com del defecte. Considera que qualsevol entès, un savi, busca aquest punt i el tria. Quan algú es capaç de fer-ho, parlem d'un virtuós.


Títol: Vida assenyada


Anàlisi

Aristòtil, ens mostra la seva teoria sobre la vida virtuosa i el terme mitjà. Per viure bé, hem de trobar un punt intermig entre l'excès, allò que és massa i el defecte, allò que és massa poc. Aquest punt ha d'estar a la mateixa distància de l'excès que del defecte. Considera que el terme mitjà no és igual per a tots, així que aquell qui troba el punt mitjà, troba el seu propi. Un cop assolit aquest terme, el savi dirigeix totes les seves obres cap a ell, ja que com diu Aristòtil la virtut és més exacte i preferible que qualsevol altre valor. Finalment parla de la virtut moral, basada en passions i accions. En aquesta també hi ha l'excès, el defecte i el punt mitjà. Nosaltres som els que decidim buscar aquest punt d'equilibri, i aplicar-lo.

|
ACTIVITAT 10: Text 15 d'Aristòtil
EstoLoHeVisto

15. El moviment i la deducció del primer motor immòbil: Física, Η (llibre

VIII), 4-5, 255b35-256a20.

"Tot allò que es mou és mogut per una altra cosa. Això es pot entendre de dues maneres: o bé el motor no mou per si mateix sinó a través d'una altra cosa que mou el motor, o bé el motor mou per si mateix, i en aquest cas, o bé va immediatament abans que l'últim terme de la sèrie, o bé n'està separat per molts intermediaris; per exemple, el bastó mou la pedra i és mogut per la mà, la qual, al seu torn, és moguda per l'home; però aquest ja no és mogut per cap altre. (...) Per tant, si tot el que es mou ha de ser mogut per alguna cosa, tant si això altre també és mogut per una altra cosa com si no, i si allò que mou i és mogut ho és per quelcom que al seu torn és mogut, cal que hi hagi un primer motor que no sigui mogut per cap altre. (...) És impossible que hi hagi una sèrie infinita de motors, cadascun dels quals sigui mogut per un altre, perquè en una sèrie infinita no hi ha cap terme que sigui el primer. Així, doncs, si tot el que es mou és mogut per un altre, i si el primer motor es mou però no és mogut per cap altre, és necessari que es mogui per si mateix."



Idees principals

L'autor dedueix el primer motor immòbil. Les coses són mogudes per una altra cosa. Però quina és la causa primera? L'autor aplica l'exemple del bastó. Un bastó mou una pedra, el bastó és mogut per la mà, i aquest per l'home. I l'autor es pregunta qui ha mogut l'home. Nega la possibilitat d'una cadena de motors infinita, perquè ha d'haver un motor inicial que no sigui mogut per cap altre, per tant, el primer motor immòbil.


Títol: La causa del moviment


Anàlisi:

Aristòtil mostra la seva teoria sobre el moviment. Quan quelcom es mou, el moviment ha estat provocat per alguna altra cosa. Aquesta altra cosa ha sigut moguda per una altra cosa externa, i així succesivament. Però l'autor es pregunta per aquell primer motor, aquell que no és mogut per cap altra cosa. Troba la necessitat de un motor immòbil, ja que és impossible que hi hagi una sèrie de motors encadenats infinitament. Aquest primer motor, és immòbil , no és mogut per cap altre cosa perquè es mou per ell mateix.


Comparació

Aquesta teoria sobre l'infinit moviment, ens pot recordar a la idea exposada per Zenó d'Elea. Tot i que aquest autor, era bastant més radical, ja que negava completament el moviment. Zenó deia que és impossible avançar, perquè si volem anar d'A cap a B, abans haurem de passar per C, i abans per D, i abans per E. Per tant, el moviment mai no és possible a causa de les infinites meitats que sen's presenten.


|
ACTIVITAT 9: Text 14 d'Aristòtil
EstoLoHeVisto

14. Acte i potència: Metafísica, Θ (llibre 9), 1051a4-15.


"I que l'acte no és només millor sinó també més valuós que una bona potència, és manifest a partir del que direm. En efecte, aquelles coses que es diu que tenen potència per a una cosa, tenen la mateixa potència per a les coses contràries: com, per exemple, allò que diem que té la potència d'estar sa, això mateix té també la d'estar malalt, i les té alhora; perquè és la mateixa la potència d'estar sa i la d'estar sofrint, la d'estar quiet i la de moure's, la d'edificar i la d'enderrocar, la de ser edificat i la d'esfondrar-se. Per tant, és possible, alhora, de tenir la potència per als contraris; els contraris, però, són impossibles alhora, i és impossible també que es donin els actes alhora (com, per exemple, l'estar sa i l'estar sofrint), de manera que un dels dos serà necessàriament el bé."


Idees principals

En aquest fragment de la Metafísica, Aristitòtil insisteix en la importànica de l'acte per damunt de la potènoca. Explica que en les coses que tenen potència, també tenen la potència del seu contrari, i això ho mostra amb exemples. El que té la potència d'estar sa, també la té de no estar-ho. Per tant, els contaris poden ser possibles al mateix temps, però és impossible que es donin dos actes al mateix temps. No puc estar sa i

malalt

alhora.


Títol: L'acte per damunt la potència

Anàlisi

Aquest text el trobem en la Metafísica d'Aristòtil. En aquesta obra, ens mostra la teoria de l'acte i la potència. La potència és la possibilitat de ser quelcom o no ser-ho, i l'acte és la forma assolida. Per això Aristòtil diu que una mateixa cosa pot estar en potència de X i de no-X. Es pot tenir la potència d'estar quiet i la potència de moure's, pot moure's o estar-se quiet

. Però el que no pot ser, és estar quiet i

mogut alhora. Per aquest motiu dóna més importància a l'acte. L'acte no pot donar-se al m

ateix temps per dos contraris.


Comparació

Aquesta idea de èsser i no èsser la trobem també en la teoria d'Heràclit, qui defensa la lluita de contaris. Segons aquest autor, hi ha una lluita per la presència i la no presència. En termes d'Aristòtil es pot identificar clarament amb la potència. A més Heràclit, considerava que és impossible la manifestació dels contraris alhora. Com afirma en el text Aristòtil, és impossible que es manifestin dos actes alhora.

Etiquetas: |
EstoLoHeVisto
Segon trimestre





|
ACTIVITAT 8: Plató II
EstoLoHeVisto
Text 7. El Demiürg com a causa ordenadora del món.

"Tot el que neix, neix necessàriament per l'acció d'una causa, perquè és
impossible que el que és pugui néixer sense causa. Sempre que l'artesà [el
Demiürg], amb els ulls dirigits cap a allò que és idèntic, es serveix d'aquest
model, sempre que s'esforça en realitzar en la seva obra la forma i les
propietats, tot el que produeix d'aquesta manera és necessàriament bell. Pel
contrari, si els seus ulls es fixessin en allò que ha nascut, si utilitzés un model
sotmès al naixement, la seva obra no seria bella. (...) Si aquest món és bell i el
Demiürg és bo, és evident que ha posat la seva mirada en el model etern. (...)
Perquè aquest món és la més bella de les coses que han nascut i el Demiürg és
la més perfecta de les causes. Així, el món que ha nascut en aquestes
condicions ha estat fet d'acord amb allò que és objecte d'intel.lecció i de
reflexió, i que és idèntic. Si això és cert, és també absolutament necessari que
aquest món sigui la imatge d'algun altre món."


Idees principals
El text parla sobre la idea de la causa ordenadora, anomenada Demiürg per Plató. El Demiürg o artesà és allò que es basa en un model i realitza una obra el més bella possible. No es pot crear res, a partir de quelcom imperfecte, ja que el resultat mai no podria ser bell ni perfecte. Per tant, el Demiürg pren el bé com a model de les idees. L'autor argumenta que seguint aquesta teoria el nostre món és la imitació d'un món perfecte.

Títol: El gran pastisser còsmic

Anàlisi del text
Aquest text forma part del Timeu, que pertany als diàlegs de bellesa. En aquesta obra es parla s'obre l'origen del cosmos, del món, del univers.
Plató anomena Demiürg allò que posa ordre a la matèria, que ordena el món. El Demiürg és com un artesà que agafa un motlle (idees) per fer pastissos (matèria). Tot i que es basa en "receptes" perfectes, cada pastís surt diferent, i cap és perfecte.
Segons l'autor, tot té una causa, i les causes venen donades per la necessitat. Aquesta idea va ser desenvolupada per Aristòtil més endavant.
El Demiürg contempla les idees i les pren com a paradigma, ja que el que vol produir ha de ser necessàriament bell. Les idees serveixen com a font d'inspiració.
En el cas de que es fixès en un model no etern, no podria ser bell. El món és bell i intenta posar forma, per això la bellesa i la bondad s'identifiquen.(kalokagathia)
Per tant, el model etern està inspirat en el bé. Plató diu que el món és la cosa més bella de les coses que han nascut, tot i ser imperfecte.
El Demiürg és considerat el més perfecte de les causes, les idees són captades per la raó. Diem que les imatges són còpies de les idees, que són els model d'ordre

Comparació
Els atomistes i Plató coincideixen en que les coses succeixen per necessitat. Per una banda, Plató diu que tot té una causa, i els atomistes creuen que els moviments dels àtoms eren necessàris, ja que havien de ser així.
A més podem comparar el Demiürg amb el nous d'Anaxàgores, que era el que provocava el moviment del cosmos, i construia les coses sensibles.
Per acabar, comparem la idea de Plató amb el logos d'Heràclit; el logos és la intel.ligència que dirigeix i ordena, per aportar armonia a la lluita de contraris
|
ACTIVITAT 7: Plató I
EstoLoHeVisto
II. Aspectes ontològics de la teoria de les idees


Text 5. La naturalesa de les idees (Fedó, 78)

"- La realitat en si mateixa, que té un ésser que exposem en les nostres preguntes i respostes, ¿es presenta sempre de la mateixa manera i en idèntic estat, o cada vegada de forma diferent? La igualtat en si, la bellesa en si, cadascuna de les realitats en si, l'ésser, admet un canvi qualsevol? ¿O constantment cadascuna d'aquestes realitats que tenen en si i respecte a si mateixa una única forma, sempre es presenta d'idèntica forma i en idèntic estat, i mai, en cap moment i de cap manera, no admet cap canvi?

- És necessari, Sòcrates -va respondre Cebes-, que es presenti d'idèntica forma i en idèntic estat."


Idees principals

En aquest fragment de Plató, Sòcrates es pregunta si la realitat és quelcom que es sotmet a canvi o si pel contrari es manté sempre igual. A més, afegeix conceptes d'idees com ara la bellesa o la igualtat per formular la mateixa pregunta sobre la possibilitat de canvi. Sòcrates s'interessa per saber que dirà Cebes a la pregunta sobre si les idees presenten sempre la mateixa forma. Cebes contesta que la realitat sempre és idèntica.

Títol: La realitat de les idees

Comentari

Sòcrates considera que les idees i els conceptes existeixen per si mateixos, independentment de
les coses sensibles. La realitat està sempre present en les coses, és quelcom invariable, ja que les idees formen part del món intel.ligible. Els conceptes com ara la bellesa o la igualtat existeixen per si mateixos. Són simples models, paradigmes que ens serveixen per asignar objectes. Tot i que el cànon de bellesa pot patir un canvi, la idea de que quelcom és bell existeix i es manté sempre present, sense patir cap canvi. Per tant, els ideals de bellesa poden ser variables, pero l’essència no varia. Aquesta idea d’un món intel.ligible s’apropa a l’èsser de Parmènides. Plató distingeix entre allò invisible de la realitat visible. Considerava les idees com a pròpies del món intel.ligible, ja que no les podem percebre. A més aquest és universal, de manera que és vàl.lid per a tothom, inmutable, etern i necessari, jaque no pot ser d’una altra manera. Per tant es nega a la teoria d’Heràclit, sobre el canvi. Per altra banda distingeix les formes, allò que correspon al món sensible i que ens ve donat pels sentits. En aquest argument, si que hi ha una relació amb Heràclit. Les idees són present a les coses i les coses sempre tendeixen a les idees. Per tant les idees es prenen com a model per donar lloc a les coses. Tornem al concepte de bellesa: la idea és sempre la mateixa, a partir d’aquesta idea observem coses belles, que poden canviar segons el subjecte. Finalment cal dir que les idees i la realitat existeixen objectivament, fóra de la veritat



|
ACTIVITAT 6: El mite de la caverna
EstoLoHeVisto


Per Plató una de les maneres d'arribar al coneixement és la reminiscència. Aquest mètode consisteix en recordar, l'ànima és qui recorda, qui no oblida. Els records són manifestats en forma d'idees innates, aquelles que no hem d'aprendre. L'ànima sobreviu independentment del cos, per això intenta continuament deslliurar-se del cos. Quan ho aconsegueix, es produeix la mort. L'ànima aconsegueix contemplar les idees tant com són. Plató distingeix dos mons: el món sensible i el món intel.ligible. Durant l'etapa que ànima i cos són una única unitat, només accedeix al món sensible. Tot ens ve donat pel sentits, per tant, mai no podem conèixer la veritat absoluta. En canvi, quan l'ànima s'allibera de manera progressiva aconsegueix arribar al món intel.ligibles, on es troben les idees. És fàcil preguntar-se com pot ser que si els filòsofs sabien que la veritat estava desprès de la mort, no es suicidaven? Doncs bé la seva tasca era educar i guiar a la resta dels homes.


Plató ho explica a travès del Mite de la Caverna del llibre V11 de La República. Aquest mite està ple de simbols, que són els següents:
− El mite en si és el pas del món sensible al intel.ligible. Per tant el camí per conèixer.
− Les ombres són les idees dels objectes reals. Són imatges que a travès dels sentits creiem que són així, ja que no coneixem la veritat
− El mur és allo que no ens permet veure la realitat. Simbolitza el cos, ja que és simple matèria que no permet a l'ànima contemplar les idees.
− Els objectes són les idees tal i com són, la veritat absoluta i universal.
− Foc: allò que ens ajuda a descobrir les coses tal i com són. Simbolitza un principi ordenador, que pot estar relacionat amb el Demiürg (veure ACTIVITAT 8)
−La pujada simbolitza el dificultós pas de les coses a les idees, la vida.
− El Sol és el bé absolut, la veritat universal, el principi de coneixement.
− L'intent de matar al presoner representa la mort de Plató al intentar mostrar el camí vertader
− El governant perfecte és aquell que sap governar, és bon filòsof i savi

Aquí deixo un video amb l'explicació del mite!


|
ACTIVITAT 5: La ignorància socràtica
EstoLoHeVisto

"Considereu per què us recordo aquests fets: vull mostrar-vos d'on ha partit la
calúmnia. Havent sentit això vaig pensar entre mi: «¿Què vol dir el déu i quin
sentit té el seu mot? Car jo tinc consciència de no ésser savi, ni poc ni molt.
¿Què pot voler dir, dient que sóc el més savi de tots? No mentirà pas, car no li
és possible.» Durant molt de temps vaig restar perplex sobre què volia dir. A la
fi, ben a desgrat, vaig decidir-me a investigar-ho en la següent forma: vaig
anar a un home que passava per savi, convençut que amb ell provaria la veritat de l'oracle, si és que podia provar-la enlloc, i aleshores podria dir-li: «Vet aquí un home que sap més que jo, i en canvi tu has dit que jo sóc més savi.» Examinat a fons l'home que m'havia proposat d'estudiar -no cal dir el seu nom, era un dels nostres homes d'Estat-, en conversar amb ell vaig tenir la impressió, atenesos, que l'home en qüestió semblava certament savi als ulls de molta gent i sobretot als d'ell mateix, però en realitat no ho era; i aleshores
vaig provar de fer-li veure que ell prou es pensava ésser savi, però que no ho
era. Amb la qual cosa ja vaig ésser odiat d'ell i de molts dels presents; i mentre me n'anava pensava entre mi: «Tanmateix, de més savi que aquest home bé ho sóc, perquè ningú dels dos no sap res; però mentre ell es pensa saber alguna cosa, no sabent res, jo, com que no sé res, no em penso saber. Sembla, doncs, que jo sóc més savi que ell en aquesta mica: que, el que no sé, tampoc no em penso saber-ho.» Aleshores me n'aní a un altre que passava per ésser encara més savi, i em va semblar exactament el mateix; i així vaig fer d'ell i de molts altres uns enemics meus."


La ignorància socràtica: Apologia de Sòcrates,21 b-e


Idees principals
En aquest fragment Plató defensa al seu mestre (Sòcrates) de les acusacions que va rebre. Plató exposa com per mostrar que no podem assolir la saviesa total, Sòcrates va aconsegui l'odi de molta gent, crítiques i una condemna a mort.
El mestre no és considerave el més savi, tot i que n'era conscient del que opinava la resta. Sòcrates no es considerava el més savi, perquè hi ha moltes coses que no sap, i per tant no pot saber la veritat.


Títol: El perill de cercar la veritat


Comentari de text
Plató fa un homenatge a Sòcrates, després del que el condemnessin a mort.
L'Oracle havia proclamat a Sòcrates com el més savi. Ell es preguntava com podia ser, si no en tenia consciència. Sòcrates busca la saviesa, i la admira.
Per tant, volia saber perquè ell era el més savi. La seva intenció era trobar la veritat del oracle a travès de formular preguntes a un home savo. Sòcrates es dirigeix al poble en tot moment.
El mestre aplica la ironia socràtica, fa veure que és un ignorant fins que l'interlocutor es contradiu, ja que ell opina que partint de la ignorància es pot progressar. Va parlar amb un savi, que parlava molt bé i no deia res. Aquest es creia que ho sabia tot, però en realitat no sabia res ja que no era conscient dels seus límits. En canvi, Sòcrates si que sap quins són aquests límits i té consciència d'allò que no sap. Es considera a si mateix un ignorant perquè pot crèixer en el saber, té tendència a saber
Si coneixes la teva ignorància, ets més savi que aquell que es creu savi.
Al veure que aquell home no era tant savi com creia, i que ell era inclòs més savi, va anar a buscar un altre. Però es va trobar amb la mateixa situació. Demostrant que aquells no eren tant savis com es pensaven. Sòcrates va guanyar uns quants enemics. Va ser condemnat a mort. Davant d'aquesta injustícia, Plató li va fer aquest homenatge.


Comparació
Plató era deixeble de Sòcrates per la qual cosa, compartien moltes teories en comú.
Sòcrates criticava la manera d'actuar dels sofistes, ja que aquest dominaven més l'art oratori que o pas els seus coneixements. A més criticava la idea de transmetre el coneixement a canvi de diners, perquè considerava que els movia l'interès econòmic més enllà del coneixement
|
ACTIVITAT 4: Parmènides
EstoLoHeVisto
Text 7 de Parmènides

Idees principals Parmènides exposa que l'èsser és etern i que ha de ser o no ser. No pot nèixer ni morir, ja que és mante sempre continu i únic. A més defensa que el no èsser no és, ni pot ser pensat, ja que si fos pensat, seria. D'aquesta manera s'oposa radicalment a la idea de canvis, i assegura que només es pot accedir a la veritat a través de la raó.

Títol: ésser o no ésser

Comentari del text Pàrmenides defensa l'eternitat de l'èsser, ja que és indivisible, continu, esfèric, inmovibe. Per l'autor, nomes hi ha un discurs veritable: l'èsser és absolut, el tot. No ha estat ni serà mai, ja que és present i continu. D'altra banda el que no és, no pot ser dit ni pensat. Allò que no existeix, mai ho podem pensar. Parmènides afirma que del no res, no pot sortir res. Del que no és no hi ha res que el faci nèixer: del no res no sorgeix res.Per tant, del no esser no pot sorgir l'èsser, així que no és. És a dir, o és o no és. Per l'autor el no èsser és una via inmpensable, a la via de l'èsser nomes s'accedeix per mitjà de la raó, ja que és la via autèntica, la de la veritat Permènides considera que la justícia estableix l'ordre, manté l'equilibri i la perfecció de l'èsser. La justícia és quelcom que no permet fer-se ni destruir-se.

Comparació Parmènides defensa l'eternitat de l'èsser, en canvi Heràclit afirma la lluita de contraris, la lluita entre la presència i la no presència. Aquest defensaria una lluita entre l'èsser i el no èsser, mentre que Parmènides opina que el no èsser simplement no existeix, per tant el no èsser ha de ser continu. Tot i això Heràclit defensa que hi ha quelcom en el canvi que no canvia, el logos, la raó universal.
|