"Suposaré doncs que hi ha, no un Déu veritable, que és la font sobirana de la veritat, sinó cert geni maligne, no menys astut i enganyador que poderós, que ha emprat tota la seva indústria a enganyar-me. Pensaré que el cel, l'aire, la terra, els colors, les figures, els sons i totes les coses exteriors que veiem no són altra cosa que il·lusions i enganys, dels quals se serveix per sorprendre la meva credulitat. Consideraré que jo mateix no tinc mans, ulls, carn, sang, que no tinc cap sentit, sinó que crec falsament que tinc totes aquestes coses. Romandré obstinadament lligat a aquest pensament; i si, per aquest mitjà, no és pas al meu poder arribar al coneixement de cap veritat, si més no és al meu abast suspendre el meu judici. És per això que em posaré en guàrdia acuradament per no admetre en la meva creença cap falsedat i prepararé tan bé el meu esperit per a totes les astúcies d'aquest gran enganyador, que, per poderós i astut que sigui, mai no em podrà imposar res."
Idees principals
En aquest text Descartes dubta de tot allò que coneix fins aquell moment, tot el que li han ensenyat, i sobretot tot el que coneix a través dels sentits, ja que suposa que hi ha un èsser poderós que no és Déu, que li enganya. Per això, no admet cap creença com a certa, i no permet que res li sigui imposat. Descartes, abans d'arribar a conèixer passa pel dubte.
Títol: L'èsser enganyador
Anàlisi
Per arribar al coneixement, Descartes dubta de totes les veritats acceptades com a tal fins al moment. Dubta sobre les realitats matemàtiques, sobre el somnis i la vigila, i dubta també sobre la sinceritat de Déu. Però, Déu és summament bo, i per això no és ell qui ens enganya. Descartes suposa l'existència d'un altre èsser poderós, que ens enganya, que ens introdueix idees falses a la ment. Els sentits ens enganyen, perquè si algun cop ho han fet, ho poden fer sempre. El que coneixem a partir dels sentits, no és real, és una simple il·lusió imposada pel geni maligne. L'autor adopta una actitud d'incredubilitat davant les coses que hi ha al seu voltant, ja que considera que són enganys i falses visions. No dubta només del que veu, sent....sinó també d'ell mateix, de les seves mans, dels seus ulls. Decideix dubtar de tot, per lluitar contra l'astúcia d'aquell qui vol enganyar-lo, ocultant-li la realitat. D'aquesta manera, el geni maligne, no pot imposar-li res, ja que Descartes no accepta cap creença com a certa.
Comparació
Descartes no és l'únic filòsof que explica quelcom amb l'existència d'un èsser. Parmènides també va suposar la presència d'un èsser etern, perfecte, immutable. I no podem oblidar-nos de Plató, que va sorgir amb la idea d'un semideu, el Demiürg, com a causa ordenadora de tot.
